Català | Español
La paraula primera
El pa que no es va deixar menjar

Hi havia una vegada un pa acabat de fer, d’olor agradable i d’aspecte apetitós. Estant en el prestatge d’una fleca, somiava sortir a passejar i conèixer el món que veia per la finestra.
En aquell instant va entrar un nen que tenia pressa. Volia una barra de pa per anar d’excursió amb els companys de l’escola.
—No m’escollirà pas a mi? —va pensar l’apetitós pa... I justament la mà de la dependenta el va triar entre els altres.
A la motxilla del nen hi va viatjar tot el matí, content de tot el que havia vist i del viatge tan agradable que havia fet sense fer ni un pas.
A l’hora de dinar, es va veure envoltat d’aliments pertot arreu i prenia el sol tranquil·lament sobre un tovalló de paper.
—Dóna’m un tros de pa, si us plau! —va demanar un dels nois.
El pa va sentir un calfred. Perquè em voldran partir? Llavors va sentir por i va començar a cridar i volia amagar-se molt enfadat.
Va passar el temps i aquell pa que no havia volgut deixar-se menjar es va fer dur, i florit i anà a parar a les escombraries.

Paraula de Déu
Reflexió

De vegades som com el pa de la història. Ens agrada fer i veure coses, però sense que ens costi cap esforç. El pa va sortir a veure món, però a coll d’un altre. Quan va haver de fer alguna cosa important, com era lliurar-se com a aliment dels qui havien fet l’esforç, llavors s’hi negà. Volia viure a costa dels altres i va acabar fent-se malbé.