Imaginem per un instant que sortim d’excursió cent alumnes. Anem al bosc i passem un dia extraordinari. Entre jocs d’aventures i curses, arriba l’hora del retorn. Pugem a l’autocar i comença el recompte. Un, dos, tres... noranta-vuit, noranta-nou... En falta un! Què fem? Baixem i el cerquem? O ens n’anem cap a casa? Que se’n perdi un d’entre cent, no té gaire importància —podem pensar—. Però, ho pensem, això, de veritat? I si el que s’ha perdut fos jo?

No, el que fem és sortir tots a buscar el que s’ha perdut, perquè un és molt important i n’hem sortit cent i n’hem de tornar cent. Cadascú és important, encara que sigui més o menys entremaliat. I tots pensem en el qui falta i no restem tranquils fins a trobar-lo.

Això mateix li passa a Déu. Ell no vol que se’n perdi cap de nosaltres, encara que Ell tingui més de cent i més de mil milions de fills. Però ens estima un per un. Així ens ho explica Jesús comparant-nos amb un ramat d’ovelles.