Hola, sóc el silenci! Et sembla estrany que, sent el silenci, sigui capaç de parlar? Però, he demanat la veu a la meva germana la paraula. Si fos jo el qui parlés hauríem de deixar el full en blanc, però és que haig de dir-te una cosa. Per exemple: t’imagines una classe on tothom parlés alhora? Seria un problema, perquè ¿qui seria capaç d’escoltar el que diu el professor o la professora? I encara que hi tingués interès ¿com ens entendríem?

El món és ple de sorolls. Pel carrer tot són estridències, botzines de cotxe i motos i gent que va i ve enraonant. A mi, el silenci, em fan poc cas, quasi ningú no em vol. Però sóc molt important. T’imagines dormir al costat d’una màquina que fa fressa? Jo formo part de la música suau, i de l’aire i del paisatge. I sóc en el cor. Només et demano que et recordis una mica de mi i que em parlis. Saps com es pot parlar amb mi? Callant.

Perquè ho sàpigues, Déu és silenci com jo i quan vas a la capella, si vols parlar amb Déu, has d’estar en silenci. Recorda-ho bé: per parlar amb les persones et calen les paraules, per parlar amb Déu, et cal el silenci. A més, qui parla pot equivocar-se, però qui fa silenci no erra mai.