Hi havia una vegada una cadernera que volia veure coses i entrà en un bosc. Volava i volava sense adonar-se’n del perill de volar entre els arbres. Passà el dia i es féu fosc i la cadernera no sabia com sortir del bosc. Estic perduda, pensà, i començà a plorar tota trista. Però va estar de sort que, per aquell indret, passés una cuca de llum.

—Què tens? —li preguntà.

—Em sembla que m’he perdut i no trobo el camí de retorn perquè ja és fosc —respongué la cadernera.

—No importa —digué la cuca de llum, jo seré la llum que et guiarà. I ho feu així fins que la cadernera va arribar.

Un altre dia la cuca de llum es clavà una espina, de tant arrossegar-se per terra.

Anà al niu de la cadernera i aquesta la hi arrancà amb el bec.

I d’aquesta generositat i preocupació de l’un per l’altre, en sorgí una amistat que durà tota la vida.