Acabo de sortir de classe, són les cinc de la tarda. Visc en una ciutat petita i tranquil·la, però avui hi ha una música especial pel carrer.

És la desfilada d’un circ. Vaig corrent a veure-ho: al davant hi va un elefant petit fent gràcies amb la trompa, el segueixen els pallassos somrients i fent xerinol·la. Uns músics omplen l’aire de cançons amb els seus instruments.

Jo sortia trist del Col·legi, però ara estic content i els peus, quasi sense adonar-me’n, segueixen el ritme de la música. Acaba la desfilada i me’n vaig cap a casa. Pel camí penso: que en seria, de bonic, el món si tots estiguéssim més contents! Veient el rostre dels pallassos he sentit alegria; si els altres veiessin la meva cara, es posarien també contents? A casa, a l’escola, ¿sóc una persona alegre que encomana aquesta alegria als altres? Perquè l’alegria s’encomana amb el somriure, no hi ha cap fórmula especial. És com un riu que va del cor a la boca i als ulls i ens fa feliços.

Què puc fer jo perquè tothom sigui més feliç?