Els animalons de vegades són un exemple per a nosaltres. Us contaré avui una història real, que passà fa temps en un poblet de muntanya. Hi havia un camperol que tenia molts anys i pocs veïns. Era solter i vivia sol. Sol? No, amb ell vivia un gos que es deia “Lleial”. Era el seu més fidel company; amb ell parlava i passaven junts, a la vora del foc, les llargues i fredes nits d’hivern.

Mentre el pagès conreava els seus camps, el gos vetllava el ramat. Un dia i un altre dia, un any i un altre any.

Passà el temps i el camperol va morir. Els veïns el van enterrar i cadascú se’n tornà a casa sense preocupar-se de res més, fins que un preguntà pel gos. On serà? Què haurà estat d’ell? Un dia de primavera van anar al cementiri per treure les herbes i van trobar el cadàver del gos al costat de la tomba del seu amo.  Havia estat fidel fins al final.

A l’evangeli de sant Lluc també surten uns gossos que eren més afectuosos que la mateixa gent. Ho conta l’evangelista en la història del pobre Llàtzer i el ric Epuló. Mentre el ric menjava i bevia sense donar res al pobre Llàtzer, els gossos
intentaven ajudar-lo com sabien. Escolteu el que diu l’evangeli.