Es tracta d’una formiga que s’havia passat tot l’estiu proveïnt de blat el seu formiguer. Prop d’allí hi vivia una cigala, que en tot el dia, no feia res més que cantar. Un dia digué a la formiga: ”No sé com t’ho fas, et passes tot el dia treballant. Per què no cantes amb mi? Això que fas no és viure!” La formiga li contestà: “Això que faig és precisament la meva vida, el treball de cada dia”. No cal dir que la cigala ni l’entengué.

Però s’acabà l’estiu i arribà l’hivern. Amb el fred, s’acabà el blat i el camp s’adormí tot esperant la primavera. Llavors la cigala, a punt de morir de fam, anà a veure la formiga a demanar-li menjar. Però la formiga li contestà: “Si no haguessis estat tan mandrosa a l’estiu i haguessis treballat, ara tindries gra i no estaries pidolant. Per què no cantes mentre jo menjo?”