Hi havia una vegada una cadernera, que tenia el seu niu a la branca d’un roure, i decidí deixar de cantar per no despertar ningú.

Els veïns li demanaven que cantés, però els responia: “Em sap greu, el que he promès ho compliré; ja no em sentireu més”.

Va arribar un tord que es posà a cantar entre les branques a prop seu. La cadernera en sentir-lo, i gairebé sense adonar-se’n, es posà també a cantar.

Quan el tord se n’anà, la cadernera, avergonyida, tornà a dir als veïns: “No cantaré més, ho prometo.”

En aquell moment aparegué una calàndria que estirava les seves ales fosques. S’instal·là a l’arbre i començà a cantar. Altra vegada, la cadernera començà a cantar, quasi sense adonar-se’n, oblidant la seva promesa.

Dues vegades seguides havia faltat a la seva promesa.

Això ens passa sovint a nosaltres, que no sabem mantenir el que hem promès perquè ens deixem portar fàcilment pels altres. Quantes vegades hem promès parlar menys a classe, o molestar? Ho aconseguim? Per què no?