Gairebé tots anem a més velocitat de la recomanable. Ho veiem en el trànsit urbà, ho constatem a les 9 del matí a les portes de les escoles o quan estem fent cua a la sala d’espera de cal metge. Com si una força interior ens estirés per córrer, per arribar a algun port llunyà. Velocitat de creuer arreu.

La força que ens tiba passa per dintre del nostre cor i de la nostra ment. El que en diuen serenitat, pau, una cosa darrera l’altra estan en general ben absents dels nostres dies.

Ens perdem moltes coses, a vegades les millors de la vida. Passen pel costat i ni les veiem. Que poc ens aturem per veure  ni que sigui una breu estona: un arbre, una flor, el mar immens, una persona que té la paciència d’esperar que el semàfor es posi verd.

 Avui, però, has decidit reduir la velocitat de creuer.

         Per què vaig amb tanta pressa?

         Què potser hi ha algú o alguna cosa que em persegueix?

         No serà que no tinc cap meta concreta?

         Què significa omplir el temps? Què potser està buit?

         La velocitat... no és la forma de fumigar l’angoixa?