Tots hem vingut a aquest món i hem nascut en una família. És cert que no sempre som del tot feliços, però ens agrada la vida i tot el que Déu ha creat. Ens agrada el sol, l’aigua, les plantes, els animals, les flors. Ens agrada passar-ho bé. I seria una llàstima que tot això un dia s’acabés. Us imagineu una boca sense poder fer petons? O uns ulls sense mirada? Déu no ens ha fet per a la mort, sinó per a la vida. I la vida és com un camí que cal fer i que té tres parts importants.

La primera part és la vida en el ventre de la mare. El nen allí s’hi troba molt bé, no passa fred i està ben alimentat. Si té gana menja, si vol descansar dorm i ja està. Un dia neix. En néixer té fred i gana i tota mena de necessitats; ja no està protegit pel ventre de la mare, per això plora quan neix. Néixer és abandonar el ventre de la mare i venir al ventre del món. Tenim un avantatge: podem veure el rostre de la mare, sentir-la, abraçar-la, estimar-la. Perquè venim al món per estimar.

La segona part és la vida en el món. Comença quan naixem. Aquí ja sabeu el que passa, perquè estem vivint aquí. Però encara hi manca una tercera part.

La tercera part és la vida en Déu. Haureu observat que per passar al món cal deixar el ventre de la mare, doncs bé, per viure amb Déu també cal abandonar el món. El que anomenem “morir” és, en realitat, passar a viure amb Déu i per sempre. Però recordant sempre que només arriben a Déu els qui han seguit el camí que hi porta. I aquest camí és estimar.

Així doncs, la mort no existeix, sinó que esdevé una porta d’entrada per a la vida eterna. Per això recordem els difunts, per no oblidar que ells ja han acomplert la seva missió i viuen amb Déu i la seva vida ens dóna força a nosaltres per arribar un dia a Ell.