En un poblet de muntanya hi vivia un sabater que treballava amb alegria per fer
contents tots els veïns. Cada nit, a l’acabament de la jornada, s’agenollava per donar gràcies a Déu per la vida i feia les seves pregàries.

Una nit, però, després de la pregària va sentir una veu que li digué:

—Hola, sóc Jesús, prepara’t perquè demà vindré a visitar-te.

El sabater es va posar molt content i se’n va anar a dormir.

L’endemà, el dia desitjat, començà a endreçar la casa per a l’il·lustre visitant. Estava ocupadíssim quan van trucar a la porta.

“Segur que és Jesús”, pensà. I anà corrent a rebre’l. Però era una dona que venia a
demanar una almoina per a la seva filla malalta.

El sabater li va donar unes monedes i tornà a la feina, preocupat per la inoportuna
senyora que havia vingut quan ell esperava una altra visita. Estava amb aquestes
cabòries quan tornaren a trucar a la porta.

“Ara sí!”, es digué. I anà corrent a la porta. Un borratxo l’esperava per demanar-li ajuda.

“Un altre inoportú!”, pensà mentre l’ajudava. Tornà a la feina. Arribà l’hora de dinar i ja estava a punt de seure a taula quan tornaren a trucar. “Ja hi vaig!”, va dir. A la porta hi havia un home mal vestit i amb gana.

—Entra i seu a taula, compartirem el dinar!

—li digué una mica neguitejat.

Va arribar la nit i Jesús no havia vingut encara.

Una mica enfadat va dir-li a la pregària:

—Ja està bé, Jesús! Em sento una mica enganyat, em pensava que complies la paraula donada. Em vas dir que vindries i tot el dia he estat rebent visites, llevat de la teva.

—Com? —li va dir Jesús— és que no m’has reconegut? La dona que t’ha demanat
almoina era jo; el borratxo que has assistit era jo; el famolenc amb qui has compartit el dinar era jo; com pots dir que no he vingut?

PREGÀRIA