Era diumenge. Maria Magdalena havia anat al sepulcre a veure on era el Senyor. Bufava el vent al cos, i a l’ànima la tristor. Pel camí anava recordant temps passats: la multiplicació dels pans, el dia que Jesús va anar a pescar. Quins dies aquells! —pensava. Ara havia acabat tot i no hi havia temps per l’esperança. El divendres, a les tres de la tarda, més o menys, Jesús havia mort a la creu. Amb Ell havien mort
totes les il·lusions i va morir sobretot l’alegria.

Va continuar endavant i anava recordant. Pel camí es va aturar a plora amargament. Algú se li va acostar per preguntar-li:

—Dona, per què plores? Qui cerques? —Era Jesús, però no el va saber reconèixer entre les llàgrimes.

—Ploro perquè s’han emportat el meu Senyor i no sé on l’han posat —va dir ella, pensant que parlava amb el jardiner que cultivava aquell indret.

Jesús la va cridar pel seu nom: Maria!

Ella el va descobrir aleshores i se’n va anar, com boja de contenta, a dir-ho als deixebles.

ADAPTACIÓ DE JN 20,11-20

PREGÀRIA