En una masia preciosa hi vivia un ancià de vuitanta anys que cada dia matinava i es posava a conrear la terra com un jove. Un matí va començar a fer clots i a plantar pomeres com si res. Passava per allí un veí que, sorprès pel que feia l’avi, li va preguntar:

—Què esteu fent, Joan?

—Doncs, ja ho veieu, avui estic plantant pomeres i demà plantaré uns altres fruiters —va respondre amb tranquil·litat.

L’altre, sorprès per tanta activitat i treball, li va dir amb to sorneguer:

—És que us penseu que viureu sempre? Vós sabeu que els arbres tarden anys a créixer i donar fruit i, quan serà el temps, ja haureu deixat aquest món. No podreu tastar ni una sola poma.

—Ja ho sé —va respondre l’avi—. Però jo tota la vida he menjat pomes, i les pomeres tampoc les havia plantat jo, no les hauria pogut menjar si un altre no hagués fet el que estic fent jo ara. Només vull pagar els meus semblants amb la mateixa generositat que ells han tingut amb mi.

PREGÀRIA