En la natura hi ha un procés. A la tardor cauen les fulles i a l’hivern tot és sec i sembla mort. Però només ho sembla. La saba vivificant roman i quan arriba la primavera neixen noves fulles i flors que a l’estiu donaran fruit. Si un arbre mantingués sempre les mateixes fulles i les mateixes flors, no es renovaria i quedaria estèril.

Això que veiem tan clar en la natu ra, ens costa de saber-ho acceptar en la nostra vida. Hi ha moments que, humanament parlant, tot ens va bé: estem “plens de fulles i flors.” I vol dríem que aquesta situació es mantin gués sempre així.

Però, si venen dificultats, quan per dir-ho així, comencem a “perdre fulles i flors”, ens costa d’acceptar- ho. Creiem que és un mal, que és un fet negatiu. Però no és així. Les dificultats ens ajuden a créixer i madurar. Per donar fruit en la vida, cal anar passant per etapes successives de mort i resurrecció.

No hi ha cap altre camí de creixement, com ens mostra la vida de Crist. No ens hem d’espantar si el cel se’ns enfosqueix i trontollen les coses en les quals confiàvem: la salut, la feina, els diners, el presti gi, les influències, les persones que ens envolten... Ni ens hem d’angoixar perquè tinguem fracassos i decepcions.

Déu sap treure béns dels mals: del fracàs de la creu, en va treure la salvació de la humanitat. La paraula de Déu anuncia a vegades la destrucció de moltes coses caduques, però també ens anuncia la permanència de la salvació de Jesús i dels valors del seu Regne. Per què no vivim amb més esperança?

P. LLUÍS ARMENGOL I BERNILS, S.J.