SEBASTIÀ LLORENS I TELARROJA
(Tordera, Barcelona, 1909), antic alumne del col·legi Santa Maria, de Blanes (la Selva). Morí el 30 de juliol de 1936 acompanyant el pare Jaume Puig.

Sebastià Llorens naixé al si d’una família camperola. Des dels 5 anys fou alumne del col·legi Santa Maria, de Blanes. A 12 anys va fer la comunió solemne i sortí del col·legi perquè havia d’ajudar els seus pares, però continuà a les classes nocturnes. El pare Jaume Puig li donava matemàtiques i era el seu gran amic.

Era un jove responsable, estudiós, treballador i molt piadós. Mai no faltava a la missa del diumenge i passava llargues estones d’oració davant el Santíssim. També estimava amb una tendra devoció la Mare de Déu i la visitava sovint al santuari del Vilar. Entre els joves de Blanes i dels encontorns, era un apòstol de l’amor a Maria, i organitzava vetlles de pregària i jornades de reflexió.

S’havia fet un projecte de vida exigent, que compartia amb la seva núvia. Es conserva una carta, adreçada a ella, del 20 de juliol de 1936, on li diu: “El matrimoni ha de basar-se en un amor que duri eternament, no com una cosa que passa, fruit d’una causa sense estabilitat, sinó que no se’ns escapi i duri per sempre.”

Una nit, a finals de juliol de 1936, junt amb el pare Jaume Puig, mossèn Masllorens i els masovers d’una masia veïna, van decidir d’amagar la imatge de la Mare de Déu del Vilar, patrona de Blanes, a casa seva. Amb aquest fet s’hi jugava la vida, perquè els milicians ja havien pres la decisió de profanar-la. Amb els ulls espurnejant d’emoció, van emprendre el trasllat. Era una nit d’estiu fosca com una gola de llop. Mossèn Masllorens recordà més tard un detall inaudit: “Al nostre pas per les masies properes no se sentí ni un lladruc de gos que ens delatés.”

A la sortida de la vila, el dia 30 de juliol, unes descàrregues de fusell encertaren mortalment el pare Jaume Puig. En Sebastià, l’amic fidel que no volgué deixar-lo sol, l’abraçà fortament. Se sentiren més trets i unes veus rogalloses que cridaven: “Per burro!” El seu cos tenia sis o set impactes de bala i el crani obert a cops de culata.

La tradició del Vilar, que deia que la Mare de Déu premiava amb el cel aquell que salvés la seva imatge, s’acomplí en el jove Sebastià. En efecte, ja l’havien advertit del perill de mort que corria, però ell havia dit amb decisió: “Si moro, ho faré de gust per salvar la imatge de la Mare de Déu del Vilar.”