Va passar a Bèlgica, durant la Primera Guerra Mundial. L’exèrcit alemany desfilava pels carrers de la ciutat de Lovaina. Una bala contra els alemanys sortí de dalt la finestra d’un pis i un soldat alemany es desplomà mort. El general decidí escarmentar la població.

Tots els homes de la ciutat, afilerats, van ser conduïts a la plaça major a fi de delmar-los. Un de cada deu havia de morir sense remissió. Mentre el general anava escrivint el nom dels sentenciats, un dels homes calculà per endavant que li anava a tocar la sort fatídica, i llançà un crit que trencava el cor:

—No em mateu, sóc un pare de sis fills!

Llavors se sentí una veu ferma vora d’ell:

—No et mataran! Jo em poso en el teu lloc!

I es canvià per ell. L’oficial, efectivament, va contar:

—Deu! A morir!

Aquell home generós era el pare Lefevre, un jesuïta molt conegut a Lovaina per la seva caritat i els seus treballs de promoció dels obrers.

Amb tot, la història tingué un final feliç. El general s’assabentà del fet i va dir:

—Jo no mato els herois!

I els perdonà tots dos.