Era un dels primers dies d’agost del 1941. En una esplanada, vuit-cents homes estaven formats sense haver menjat ni begut en tot el dia. Aquests homes constituïen el bloc 14 del camp de concentració d’Auschwitz, el més sinistre de tots els creats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

El cap del camp, que els presos escarnien amb el nom de “Cara de Gos” pel seu aspecte cruel, es va dirigir als presoners per dir-los que el dia abans un pres del bloc 14 havia fugit. No l’havien pogut capturar i com a represàlia n’executarien deu.
Els seleccionats eren retirats de la formació. Un d’ells va ser el sergent polonès Franciszek Gajowniczek.

Enmig del silenci, aquest home es va posar a plorar mentre pronunciava un a un el nom dels seus fills.

Llavors va sortir de la formació un presoner que duia marcat el número 16.670, i va dir:

—Vull morir en lloc d’aquest home. Sóc capellà catòlic. Estic sol, i aquest home té dona i fills.

Era Maximilià Kolbe, un franciscà polonès. El van portar, amb uns altres nou, als “búnkers” de la mort. Els qui ingressaven allí eren abandonats, sense menjar ni beure, fins a morir. El dia 14 d’agost encara quedaven vius quatre presoners. Un d’ells era Maximilià Kolbe. Necessitaven les cel·les per a d’altres i els va injectar verí.

El papa Joan Pau II el va declarar sant el 10 d’octubre de 1982 amb el títol de “Màrtir de l’amor”.

A la plaça de Sant Pere, a Roma, va ser-hi present, amb vuitanta-un anys, el sergent polonès a qui Kolbe havia salvat la vida.