Un infant, assegut plàcidament a la falda de la mare, aprenia a fer el senyal de la Creu: “En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant.” L’infant s’aturà un moment i de sobte preguntà a la seva mare:

“Escolta, aquí no surt la mare?”

Aquest infant va comprendre de seguida que el cor humà necessita una mare. Tots tenim necessitat de la mirada, dels petons, de les carícies, dels somriures i de les atencions d’una mare. Tots els homes tenen una mare, però els cristians tenim, a més, una altra Mare que és la Verge Maria. En efecte, Maria és la Mare de l’Església, és a dir, la Mare de tots els cristians i, per tant, de cada un de nosaltres.

Això ho entenien molt bé uns nens i nenes dels afores de París que anaven a catequesi. Un dia s’afegí al grup un orfe. Quan el sacerdot li preguntà per què havia vingut, va respondre:

—He sentit a dir que tots els que veniu aquí teniu una mare; per això he vingut... Tinc tanta necessitat d’una mare!... Estic molt trist: sóc orfe, estic tot sol a casa, el meu pare m’estima molt però treballa en una fàbrica lluny i sempre és fora. ¿És
veritat que tots aquests nens i nenes tenen una Mare en el Cel? Li sembla que aquesta Mare em voldria per fill seu?

El sacerdot va mirar-se l’infant amb afecte. I de ben segur, que des del cel la nostra Mare també va somriure i l’acostà al seu cor perquè en sentís els batecs.