Aquell ocell estava trist. Va parar de cantar. Picava constantment els ferros de la gàbia daurada. Em va fer pena. Què deu voler? Potser la llibertat? Però vaig tenir por. Tal vegada, si el deixo lliure, no trobarà menjar i qui sap si morirà de debilitat. Però em sabia greu de veure’l tan nerviós. Per això vaig aventurar-me. Era un matí radiant de llum i la natura saltava de felicitat. Vaig obrir la finestra i vaig deixar-lo lliure. Aviat el vaig perdre de vista.

A la tarda jo estava estudiant a la meva habitació. Vaig sentir uns sorolls secs que em van distreure. Era l’ocell que havia tornat. Amb el bec picava els vidres de la finestra. Vaig obrir-la de pressa. L’ocell entrà amb una certa timidesa i es ficà una altra vegada a la gàbia. Allí hi tenia menjar i beure. Després de satisfer la gana i la set, va dedicar-me un cant nou que em semblà ple de malenconia. Havia renunciat
a la seva llibertat.

Aquesta anècdota em va fer pensar...

Molts caps de setmana i el dies de vacances són per a mi una gàbia oberta. Em veig lliure d’horaris, de controls de casa i de l’escola, de puntualitat, de reglaments i normes... Tinc davant meu un horitzó de llibertat, possiblement ple de sorpreses. Tant de bo no hagi de tornar a la gàbia per haver fet un mal ús d’aquesta llibertat o d’haver caigut en perills imprevistos!...