—Ja estic tipa de ser freda i de córrer riu avall. Diuen que sóc necessària, però m’estimaria més ser popular, i moure masses, i encendre el cor dels enamorats, i ser vermella... Diuen que purifico tot el que toco, però encara té més força el foc. Voldria ser foc i flama...

D’aquesta manera pensava l’aigua d’un riu de muntanya. Com que desitjava ser foc, va escriure una carta a Déu demanant-li un canvi d’identitat:

—“Estimat Déu: Tu vas voler que fos aigua. Però vull manifestar-te, amb tot el respecte, que m’he cansat de ser transparent. M’agrada més el color vermell. ¿Em podries canviar? Tu mateix, Senyor, vas dir que havies vingut a calar foc a la terra. No recordo cap text de l’Escriptura on et comparis amb l’aigua. Estic segura que entendràs el meu desig.”

L’aigua sortia cada matí a la riba del riu a veure si arribava la resposta. Una tarda passà una llanxa blanca i deixà caure un sobre de color vermell.

L’aigua l’obrí i va llegir:

—“Estimada filla: M’afanyo a contestar la teva carta. Sembla que t’has cansat de ser aigua. Em sap molt greu perquè no ets pas com qualsevol aigua. La teva àvia em batejà al riu Jordà i tu estaves destinada a ser vessada al cap de molts infants.
Tu prepares al foc el seu camí. El meu Esperit no davalla al cor de ningú sense abans ser purificat per tu. L’aigua sempre va abans del foc.” Mentre l’aigua estava embadalida meditant aquesta carta, Déu baixà als seu costat i la contemplà en silenci. L’aigua es mirà endins i veié el rostre de Déu reflectit en el seu mirall...
L’aigua va entendre que el privilegi de reflectir el rostre de Déu només el té l’aigua transparent.

Sospirà i digué:

—Sí, Senyor, gràcies per ser aigua. Vull continuar sent el teu mirall.

M. DOLORES TORRES