Res no es movia en el castell encantat. El rellotge i el foc de la llar estaven immòbils; fins i tot el corrent d’aire entre la porta i la finestra havia quedat paralitzat.

La princesa i les donzelles dormien plàcidament amb un darrer somriure entre llavis.

Al voltant del castell els arbres, arbustos i esbarzers havien fet l’accés infranquejable. I aleshores, gràcies a un misteriós encanteri, el príncep aconseguí passar entremig sense punxar-se.

¿Potser li eren obedients el vent i el mar?

Tot i això, el seu pas —els savis en diuen Pasqua— era només el presagi del bes que portava a tots els homes: “la vida, el moviment, la joia.”

El bes de Crist als infants innocents, el bes del pare al fill pròdig, el bes de pau en les nostres eucaristies és el bes que retorna la vida a la Bella Dorment del Bosc de la humanitat, que té un cor endormiscat.

Déu meu, creeu en mi un cor ben pur, diu el salmista. I aquestes paraules han d’agafar-se al peu de la lletra: aquest desvetllament és creació, és re-creació, és resurrecció.

J. LOEW I J. FAIZANT