Sofia té tres anys. És una de les primeres vegades que entra en una església. Dreta davant la seva mare, està aclaparada pel silenci i fascinada per la flama ardent dels ciris. La seva mare l’agafa de la mà dreta i li fa tocar el front, el cor i les espatlles, murmurant-li a l’oïda: “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.” Iniciació. Sofia entra en el món de les persones grans. Entra en el misteri.

En realitat, aquesta expressió, aparentment abstracta, no és altra cosa que l’especificació del que els cristians sempre hem cregut i viscut. La Trinitat és una clau de lectura per a tota la vida cristiana.

El signe de la creu marca sovint l’entrada en la pregària, com una obertura, una mena de codi d’accés.

Fins i tot sembla introduir una ruptura amb les ocupacions habituals. El signe de la creu tanca també la pregària, com es tanca un sobre i s’escriu una adreça. ¿Es l’adreça de Déu que es pronuncia aleshores, a l’atenció d’un misteriós correu encarregat de fer arribar l’oració al seu destinatari?

Però el signe de la creu ¿no podria ser més aviat, ell sol, tota l’oració? No hi ha per al cristià una oració més bella que la de senyar-se amb la creu de Jesús, repetint lentament i conscientment el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Es conta que el segle passat, a la diòcesi de Puy (França) un vicari general interrogava un infant. Elmonsenyor li demanà un resum de la fe catòlica i el nen, seriosament, va senyar-se dient lentament les paraules. Després va callar. “Això és tot?”, preguntà inquiet el vicari. “És tot”, va respondre l’infant. És tot, efectivament: tota la fe, la litúrgia, la vida cristiana. Però, potser, només l’infant ho podia endevinar.

RICARD M. CARLES, CARD. EMÈRIT DE BARCELONA (ADAPTAT)