En un país no massa llunyà vivia un atleta molt feliç. El seu entrenador i els companys estaven sempre disposats a fer-li costat. Comentava amb il·lusió les marques assolides i els objectius on pensava arribar. Tot i això li pujà al cap la fama i es va posar a jeure. Des d’aquell dia va modificar radicalment els hàbits: es llevava més tard, s’escapolia dels entrenaments, anava a la discoteca i sortia a la matinada, no feia cas de la dieta... Total: va anar de baixa. Els companys prou van advertir-lo i l’entrenador no va deixar-lo de banda; cada dia anava de mal en pitjor.
—És una llàstima que un xicot que promet tant es faci malbé!
L’atleta donava les seves raons: que si aquesta vida és massa monòtona i sacrificada, que el jovent d’avui ha de divertir-se... I no s’adonava que el nou estil de vida també tenia limitacions. La monotonia era d’un altre tipus.
Era com un pop que li xuclava la sang de l’ideal. Ara, el cervell li batia com un tambor, volia noves emocions però mai no se sentia satisfet, li pesava el cos
atrapat per la ganduleria i el vici.
L’entrenador va animar-lo a tornar amb els companys. Els ulls van començar a lluir-li i el pols s’accelerà de joia i emoció.
El bon alumne, com el bon atleta, és disciplinat, sacrifica moltes coses però té els ulls fixos enel rècord de la seva personalitat, que val molt més que no pas una medalla d’or.