Era l’any 1936. A la ciutat de Berlín tot estava a punt per als XI Jocs Olímpics: un estadi impressionant per a 150.000 espectadors, avingudes, mitjans de transport, ambientació... Molts pensaven que la propaganda era excessiva i escàs l’esperit esportiu. En efecte, ja en la mateixa cerimònia d’obertura, presidida per Hitler, el públic, manipulat per la propaganda, més que aplaudir els veritables atletes, aclamava només els alemanys.

Però vet aquí que un jove, per la seva senzillesa i el seu valor, féu canviar les coses. Era un noi americà, de color, de 20 anys, desconegut per tothom: Jesse
Owens. ¡Quina fou la sorpresa dels milers d’espectadors en veure que el guanyador dels 100 metres era un atleta de color! Hitler li negà la felicitació.

Després guanyà la prova de longitud. Tot el públic l’aplaudí, però Hitler tampoc no volgué donarli la mà. Quan vencé el rècord dels 200 m, Hitler no pogué resistir més i abandonà la tribuna, però el jove atleta estava tranquil i serè. Què li importava Hitler? ¿No valia més la sincera aclamació de la gran multitud que no pas les felicitacions oficials?

Jesse Owens tornà a Amèrica triomfador, però sobretot heroi d’una gran victòria moral. “En els Jocs Olímpics —deia— ningú no pot estar segur de guanyar una medalla, però hom es pot vèncer un mateix, guanyar l’estimació de la gent i fer que hi hagi més comprensió i bona voluntat entre els pobles.”

Passaren els anys i quan l’any 1951, Owens viatjà a Berlín acompanyant els Harlem Globe-Trotters, fou aclamat per la multitud i l’alcalde li dirigí aquestes paraules: “Fa 15 anys Hitler et negà una estreta de mà; però jo ara te les dono totes dues.”