Wilma Rudolf va guanyar tres medalles d’or a les Olimpíades de Roma de 1960. Ella mateixa explicava l’aventura de la seva vida:
“Ara tinc 20 anys. Quan en tenia 2 vaig agafar la poliomelitis. La meva infància va ser molt trista. Asseguda prop de la finestra, contemplava com les meves companyes corrien i jugaven. Jo no podia fer-ho i moltes vegades em posava a plorar. Quatre vegades a la setmana, durant cinc o sis anys, la meva mare em portava a l’hospital de Nashville, embolicada en una manta. Allà havia de fer llargs i pesats exercicis, que duraven mesos i mesos.

La gent, davant la perseverança de la meva mare, deia: “Es trastocarà si un dia la seva filla no pot córrer ni jugar com les altres nenes.” Fins que... Era el maig de 1948...
Un dia vaig començar a caminar gairebé normalment. Quina alegria! Tanta felicitat em tornava boja. Anava i tornava del col·legi corrent fins que no podia més. Volia volar, volia recuperar el temps perdut. Aleshores començaren a anomenar-me “gasela.”

I ara la meva mare plora de joia sentint com cent mil persones aclamen a l’estadi la seva filla! La meva mare era l’única persona que esperava que la nena fràgil, arraulida en els seus braços, es convertís en una gasela, una gasela feliç.”