Josep Manyanet, des de petit, tingué un gran amor al treball. Era intel·ligent però constant i aplicat. Podia aspirar a grans coses. No obstant, els seus ideals anaven més lluny: volia ser sacerdot i lliurar la vida al servei dels altres. Tenia clar que per portar a terme aquests ideals havia de treballar fort. No n’hi havia prou amb somniar i fer volar la imaginació. Diuen els seus biògrafs que fins i tot treballava amb excés.

A 12 anys, a la tardor de 1845, inicià l’Ensenyança Secundària a Barbastre. A casa eren pobres i va haver de matricular-se com a criat, és a dir, posar-se al servei de la comunitat dels escolapis, titulars d’aquell col·legi. Feia encàrrecs, endreçava les coses, escombrava, rentava els plats... Era metòdic i fidel en tot, amb una meticulosa distribució del temps. A més dels estudis cultivava la vida espiritual. Tenia les coses clares i el seu projecte de vida era exigent. Per altra banda no era un noi que es fes estrany. Un company seu va escriure: “Era
un model en tot. La seva virtut s’imposava en tot i a tots els escolars. Era una virtut simpàtica i atractiva, sense afectació ni vanaglòria. El seu caràcter jovial i
alhora compassiu el feia respectable sempre i en tot.”

A Barbastre hi passà cinc anys. Després, el 1850, es traslladà a Lleida per estudiar-hi tres cursos de Filosofia. Igualment en aquesta ciutat va haver de
treballar per pagar la pensió i els estudis, donant classes particulars i fent de tutor dels fills de la família Morlius-Borràs. Malgrat la feina i les responsabilitats,
passà amb nota els tres cursos.

Per fi, el 1853, es traslladà a la Seu d’Urgell on acabà els estudis sacerdotals, la Teologia. El bisbe, el doctor Josep Caixal, en tenia els millors informes i va fer-lo familiar seu. Vivia a casa d’ell i era l’encarregat d’assumptes de confiança, que Josep Manyanet sempre complia amb fidelitat.