Dues vides. La teva i la meva. Dues vides com dos rierols. Cada una amb la seva aigua i el propi corrent. L’un cercant assedegat l’aigua de l’altre talment com si l’aigua pròpia no pogués sadollar la seva set.

Un dia. Un dia com qualsevol altre, per una d’aquestes circumstàncies de la vida, ens vam veure, ens vam trobar i vam experimentar que no érem estranys. Vam sentir que entre tots dos hi havia un no sé què d’idèntic i distint que ens atreia i unia.

Era una cosa estranya, que la gent en diu amor. I potser millor encara, era quelcom vital i existencial que en diem vocació. La nostra vocació comuna d‘esdevenir parella. Des d’aquell dia començà a despertar-se entre tots dos una afinitat que, en determinats moments, ens feia sentir estranys a tots els altres.

Fou casualitat?
Molts així ho pensaven. Àdhuc els nostres pares. I fins i tot nosaltres varem parlar de casualitat... Tampoc van faltar els que imaginaven que només eren somnis d’una bonica nit d’estiu.

En realitat tot allò no fou ni casualitat ni res que s’assembli al que hom anomena coses del destí. Una mà invisible anava guiant les nostres vides i unint les nostres mans, la teva i la meva. Era la mà de Déu que teixeix la història de cada vida i també la història de les nostres dues vides.

Fins llavors érem dues històries a part. Des d’aquell dia ja no som dues històries ni dos rierols errants, sinó una sola història, la història de tots dos.

No la història del jo i del tu, sinó la història inèdita del “nosaltres”.

CLEMENTE SOBRADO