Tots hem nascut en una família, per més que hàgim tingut crisis, dificultats o trencaments. Els meus pares, els meus avis, provenen d’una família. Jo sóc una anella d’una llarga cadena d’amor que es remunta als orígens de la humanitat.

Vaig ser acceptat, estimat i assistit d’una i mil formes que mai no arribaré a saber, perquè no puc submergir- me en els anys foscos de la meva infantesa.
No he triat la meva família, ni els meus pares, ni els meus germans, ni el nom, ni el país, ni la llengua... Però “algú”, en la penombra del misteri, els ha triats per mi. Ell ha pensat en cadascú de nosaltres i ens ha estimat abans que fóssim capaços de respondre-li amb una engruna d’amor.

Em pregunto moltes vegades: ¿per què a mi i no a d’altres? Aquest “algú” es va valer dels meus pares per obrir-me les portes a la vida. Gràcies a ell i a ells, jo sóc aquí. Gràcies a ell i a ells, l’horitzó de l’eternitat està obert davant meu, per sempre.

Als meus pares, malgrat algunes discussions, els he d’agrair moltes coses. La més important és que els dec la vida. Me l’han regalada gratuïtament.
El primer que em surt del cor és dir “gràcies.” I m’adono que he de correspondre amb generositat.

Així doncs, sóc una senzilla anella en aquesta llarga cadena d’amor. Però tinc una greu responsabilitat: de mi depenen altres generacions futures. ¿Seran afortunades o desgraciades? ¿Es trencarà per culpa meva l’anella de l’amor i de la vida? Jo tinc la resposta. Puc anar tirant, sense deixar petjada, o en canvi, obrir solcs de bondat en terra generosa, ben disposada a acollir la meva llavor.

Ara és l’hora de fer-me aquestes preguntes: ¿Quina importància dono a la família? ¿Què faig perquè la meva família sigui un recinte de pau, de joia i de creixement?