Una vegada un rei es va enamorar d’una noia de poble, que no era de sang reial. Va pensar que seria impossible de casar-s’hi, perquè la tradició no ho permetia.

Però aquest rei era tan poderós que podia passar per damunt de totes les tradicions. Amb tot, va tenir molts dubtes. Pensava:

—Si m’hi caso i la faig reina, aquesta noia mai no es traurà del cap que ho he fet perquè sóc rei. I jo, el rei, amb raó dubtaré que s’hagi casat amb mi no per amor sinó pel prestigi i el poder.

El rei va ponderar una altra possibilitat:

—Podria dimitir de rei i així podríem estimar-nos en igualtat de condicions. Evidentment, també aquesta solució podia acabar malament. Potser ella m’abandonaria per la ximpleria d’haver renunciat a ser rei. Total: seguia com abans:

—¿Què puc fer?

Després de molts dubtes, va decidir finalment que, si tant se l’estimava, podia afrontar qualsevol dificultat.

El pensador Soren Kierkegaard no va explicar mai el final de la història, perquè tenia dues raons per no fer-ho:

— primera, perquè no es tracta de l’argument principal; l’argument principal és l’amor del rei a una noia de poble;

— segona, perquè no ha acabat encara. Es tracta d’una història que és com una paràbola: és la història de l’amor de Déu envers nosaltres. Amb dues enormes diferències: primera, Déu és molt més poderós que qualsevol rei de la terra; segona, l’amor de Déu envers nosaltres és infinit; ens estima tant que va decidir de fer-se com un de nosaltres en la persona del Crist, pobre i humil, perquè poguéssim entendre el seu amor.

Aquesta història, doncs, no ha acabat encara.

Cadascú de nosaltres l’està escrivint. Qui sap si el dia de demà un escriptor en podrà explicar el final feliç!