Anna és una dona jove que ha perdut l’amor del seu espòs. Se sent interiorment buida i inútil. Pren la decisió de vendre l’anell de noces que porta al dit. Com aquell qui res, entra a l’orfebreria. El vell orfebre agafa l’anell, el sospesa, mira amb atenció la data de les noces gravada a l’interior i, finalment, es decideix a posar-lo damunt la balança. Després mira la dona de fit a fit i li diu enigmàticament:

—Aquest anell no pesa res. Miri, ni tan sols s’ha mogut la balança. ¿No serà que el seu marit encara viu? ¿Sap? És que cap anell no pesa res per separat. Només pesa amb la parella junts. La meva balança d’orfebre té una particularitat: no pesa el metall, sinó tota la vida de l’home i també el seu destí.

La dona va abaixar els ulls, va agafar l’anell i va sortir de la botiga sense dir ni una paraula. Des de llavors mai no gosà de passar per davant de la botiga, perquè aquells ulls del vell orfebre encara els portava clavats a dins del cor.

KAROL WOJTYLA (JOAN PAU II), El taller de l’orfebre