Un grup de nois i noies anaven d’excursió. Eren feliços i feien gatzara, quan, des de lluny venia un noi d’uns vuit anys portant a coll-i-be un de més petit. El seu rostre era expressiu, no amagava ni una guspira de cansament, malgrat l’esforç que havia de fer per la dificultat del camí i el pes de l’infant.

Tot volent donar-li ànim i encoratjar-lo, vaig dir-li amb afecte:

—Ets molt valent! Pesa molt?

I ell, amb una expressió inefable i tot arronsantse d’espatlles, va respondre:

—No em pesa gens, és el meu germà!

Va agafar amb més força el petit, que va fer una rialla de satisfacció i em saludà amb la mà estesa, va fer una corredissa i el germanet saltà graciosament damunt les espatlles.

ALFONSO FRANCIA