Al llarg de bastants anys em sentia mig neuròtic. Estava ple d’angoixes, deprimit i només pensava en mi mateix. Tothom em deia que havia de canviar. Jo sabia que al meu darrere tothom deia que era un neuròtic.

No vaig tardar a adonar-me que tenien raó i vaig resoldre canviar, però no podia. Per més que ho intentava, tornava a caure en el mateix forat.

El que més em va doldre és que el meu millor amic em repetia que em trobava neuròtic. Insistia que havia de canviar. I també vaig trobar que tenia raó. En el fons és que no em veia amb cor d’enfadar-m’hi. Em sentia totalment inútil i com atrapat en una trampa mortal.

Però un dia el meu amic va dir-me:

—Saps què? No has de canviar! Has de ser el que ets! Jo et vull tal com ets. Mira, no podria estimarte de cap altra manera...

Aquestes paraules em van trasbalsar el cor.

—No has de canviar! Has de ser el que ets! No has de canviar! Et vull tal com ets!...

Vaig relaxar-me, vaig respirar fondo. Vaig tornar a viure. I després —¡meravella de les meravelles!—, vaig canviar.

ANTHONY DE MELLO