David i el seu pare estaven cultivant un hort darrere casa seva, quan, de sobte, van topar amb una gran pedra.

—L’hem de treure! —va dir el pare.

—Ja ho faré jo! —va respondre David, amb aire de suficiència. Va empènyer i empènyer. Esbufegant, gairebé va perdre l’alè. Finalment, va admetre la
derrota.

—No puc més, no puc aconseguir-ho!

—Jo crec que sí —va dir el pare—, però has de posar-hi tots els recursos.

David s’hi escarrassà encara més, però la pedra no es movia. Estava a punt de plorar.

—Pare, et dic que no puc més! Ja ho veus: hi he deixat la pell i no s’ha mogut ni un centímetre!

—¿Vols dir que hi has posat tots els recursos? Em sembla que encara t’has oblidat de demanar ajuda!

—¿Pare, vols ajudar-me?

Tots dos, junts, es van posar a empènyer. A poc a poc, la pedra començà a moure’s. David va fer una rialla de felicitat.

—Ara sí, tots dos ho hem aconseguit!