Una vegada dos ocells van coincidir en una mateixa branca. L’un explicava a l’altre els països que havia recorregut, els llocs on havia fet niu i els projectes que tenia de visitar altres indrets.

L’altre li va respondre:

—Ximpleries! Jo no m’he mogut mai de casa. Estic tant bé aquí! Tinc un niuet tant calent i confortable! No desitjo res més.

Mentre parlaven, va venir una forta ventada i el niu se’n va anar en orris. L’ocell es posà trist i acovardit.

No gosava ni mirar l’altre de vergonya.

El seu company li va dir:

—No tinguis por! Per més fort que sigui el vent, has de volar, omplir els pulmons d’aire transparent, conèixer móns mous, altres formes de vida, bastir noves il·lusions. No t’ensorris per un infortuni momentani. Sempre tindràs una nova oportunitat.

L’ocell viatger va encomanar la joia de viure al seu company. Tots dos van encetar un vol ple d’esperança sense capficar-se massa on farien niu
l’endemà.