Josep Manyanet hagué de suportar al llarg de la seva vida innombrables malalties i sofriments, per això no el va sorprendre la mort. Estava ja preparat
per sortir d’aquesta casa terrenal i gaudir per sempre del Natzaret del cel. Diu un biògraf que uns dies abans de caure malalt “se’l veia amb una activitat inusitada; el seu afecte vers els seus fills espirituals creixia de dia en dia.” Pel que es veu, tenia intuïció com si conegués que havia arribat la seva hora i volia deixar les coses ben ordenades.

A començament de desembre va tenir un fort refredat amb febre molt alta. El dia 8 de desembre, festa de la Immaculada, celebrà la seva darrera missa en comunitat. Ell, des de petit, tenia un amor molt sensible a la Verge Maria. Fou providencial que precisament en aquell dia comencés a sentir la veu del traspàs.

A poc a poc es va empitjorar en contreure una pulmonia doble. Ell, malgrat els dolors intensos, animava l’un i l’altre, somreia a tothom, escampava afabilitat i atencions als qui el visitaven. Un dels religiosos va preguntar-li si volia deixar-los orfes i ell respongué: “Si encara em necessiteu, no refuso el treball”... I després d’un silenci dens afegí: “Que es faci la voluntat de Déu.”

Eren les set del matí del dia 17 de desembre de 1901. El pare Bonaventura Mullol, el seu home de confiança, va administrar-li el sagrament de la unció dels malalts i va donar-li la comunió. El pare Secretari va acostar-li als llavis una creu perquè la besés.

La mirà amb tendresa i va dir: “Jesús, Josep i Maria, que reposi en pau amb vosaltres l’ànima mia.” El pols del pare Manyanet es va aturar com un rellotge quan dóna l’hora. Era l’hora d’un sant.

El papa Joan Pau II va declarar-lo sant el dia 16 de maig de 2004. Sentim un íntim orgull de pensar que el titular del nostre col·legi és un sant. És un orgull, però també un repte.