Un soldat que es trobava lluitant al front fou enviat de corre-cuita a casa seva, perquè el seu pare s’estava morint.

Quan entrà a la unitat de cures intensives, es va sorprendre en veure un ancià semiinconscient, ple de tubs de dalt a baix, i que no era el seu pare.

Algú havia comès un greu error en cridar-lo a ell.

—¿Quant de temps li resta de vida? —va preguntar el soldat al metge.

—Unes quantes hores, com a molt. Ha arribat vostè just a temps.

El soldat imaginà el fill d’aquell ancià moribund, lluitant en el front qui sap a quants quilòmetres. Va pensar també que aquell ancià s’aferrava a la vida amb l’única esperança de veure el fill per darrera vegada. Aleshores va prendre una decisió: s’inclinà vers el moribund, va agafar la seva mà i va dir-li dolçament:

—Pare, sóc aquí; he tornat.

L’ancià agafà amb força la mà que li allargaven; els seus ulls apagats s’obriren per veure el seu entorn; un somriure de satisfacció il·luminà el seu rostre, i d’aquesta manera continuà gairebé una hora, fins que expirà plàcidament.

ANTHONY DE MELLO