Estimada família,
vull compartir amb vosaltres aquests moments, potser els més decisius que hem d’afrontar la meva esposa i jo.

La meva esposa té càncer. Ja sé que la paraula càncer amaga al seu darrere tot un món de terror i de tragèdia.

Podríeu pensar que es tracta d’un fet terrible, i sens dubte ho seria, si l’amor que ve de Déu no amarés el nostre cor amb una pluja de seda, posant en aquest moment un segell indescriptible de pau.

Darrere el món de l’hospital —infermeres, metges, quiròfans, anades i tornades nervioses, aparells i remeis... hem descobert amb claredat la mà del Senyor dirigint la barca de l’ànima. La tempesta és fragorosa, però sabem que aquesta mà amagada ens mena a port segur.

Ara ens disposem a abandonar la pesada cuirassa del cos i ens sentim lleugers, sense les armes pesades que hem traginat en els nostres combats, tot esperant amb pau l’abraça amorosa del Pare.

Quan ens adonem de la grandesa del moment, tot el que aparenta un gran monstre es desinfla com una ombra que es fon davant la presència de la llum.

¿Quan de temps estarà la meva esposa entre nosaltres? La resposta només la coneix Déu. Ara bé, sigui llarg sigui curt el temps, el què experimentem ara, més que una tragèdia, es una benedicció, encara que sota una ombra de tristesa.

Aleshores, ¿per què no hauríem d’acceptar amb amor i pau el regal que el Senyor es disposa a fer-nos?

CUADERNOS DE ORACIÓN, Nº 93.