Vora la frontera d’un país llunyà, perdut enmig del desert, s’alçava un petit castell.

De tant en tant hi pernoctava algun passavolant. Però la vida era monòtona.

Un matí arribà un missatge del rei: —“Estigueu a punt, perquè ens ha arribat una gran notícia: potser Déu passarà pel vostre castell. Prepareu-vos per a rebre’l.”

Les autoritats es van disposar a complir la reial ordre. Van apostar el sentinella dalt la torre.

Fidel, aguaitava l’horitzó esperant el més petit senyal.
—Com deu ser Déu? —pensava. Segurament vindrà amb una gran comitiva...

Passava els dies i les nits al seu lloc de guaita. Transcorregué el temps i, a poc a poc, tothom va anar oblidant el missatge. Només el sentinella es mantenia sempre esperant, sota el sol i la pluja...

Passaven caravanes i exèrcits, però cap no era l’acompanyament de Déu. De vegades, cansat de tant mirar, dubtava que no hagués estat un malentès...

—Per què ha de venir Déu? I encara que vingués, ¿passaria per un castell tan insignificant? Però la seva esperança dissipava tots els dubtes.

I seguia infatigable, escodrinyant l’horitzó. Van passar mesos i anys. Tothom, un darrere l’altre, havia marxat. El sentinella s’havia fet vell i els ulls se li entelaven. Un dia va sentir que es moria, i una gran tristesa s’apoderà d’ell.

—He esperat tota la vida la visita de Déu i hauré de morir sense haver-lo vist!

Però just aleshores va sentir una veu a dintre seu:

—Que potser no em coneixes?

El sentinella, estorat, va intuir que Déu havia arribat.

Ple de joia va dir: —Oh, ja ets aquí! ¡M’has fet esperar tant!... No t’he vist pas, ¿per on has vingut?

—Sempre he estat al teu costat —va respondreli—, des del moment que et vas decidir d’esperarme.

 El sentinella va sentir una gran felicitat i tornà a resseguir amb una mirada d’amor l’horitzó.

EL SENTINELLA (AUDIOVISUAL). EDITORIAL CLARET