Senyor, deu-me un silenci poderós i difícil; dueu-me al lloc on no se senti res. Em fa mal el cos de tant soroll, de tants plors...

Oh, si em deixéssiu marxar vers el silenci, a algun poblet —millor de la muntanya—, on ni tan sols senti l’aire, o el saltiró de l’aigua i potser el d’alguna formiga...
Si em deixéssiu...

¡Dic silenci, Senyor, silenci! —no parlo de solitud—. ¿Serà pecat voler viure on ningú rigui, on ningú parli, calma a la nit, sense sorolls l’albada, sense cap mar que s’esvaloti?

Tant de bo féssiu ploure silenci sobre el meus cabells eixuts, tant de bo si deixéssiu... Em fa tant mal el cor, per tantes veus, per tants sorolls... ¡Tan bonic que és el silenci, on em llanço a pensar paraules, on m’adormo —que és el meu aliment—, on es resa, on s’estima!

Dic silenci, Senyor, de solitud no en parlo. Deu-me la pau i la seva presència... ja que estimo a qui estimo perquè calla.

GLORIA FUERTES