Jo era un nedador famós. Guanyava medalles a totes les competicions. Un dia uns companys em van oferir un pessic de droga. Jo no volia però, per no disgustar-los, la vaig tastar, més aviat per curiositat. No me n’adonava que jugava amb foc.

En efecte, no vaig tardar a enganxar-m’hi. Em vaig convertir en una caricatura d’home: físicament i mentalment. Els meus pares notaven el canvi, però no sé si per respecte o per por no em deien res. Un dia, a la cuina, vaig veure la mare eixugar-se unes llàgrimes. Ella va tractar de dissimular.

Les coses van anar de mal en pitjor. Un dia vaig robar 10.000 €. La policia anava darrere meu, però la meva família tenia bona fama. Vaig pensar de suïcidar-me. Vaig agafar un bolígraf i vaig començar a escriure:

“Estimats pares: em sap greu aquesta mala passada. Sé que tindreu un disgust de mort, però no puc més. No em mereixo ser fill vostre. Us estimo. Adéu.”

Tenia una por terrible i no gosava agafar la xeringa amb el verí mortal. Vaig beure dos litres de cervesa. No sé què va passar pel meu cap en aquell moment. El cert és que vaig trucar al telèfon de l’esperança.

Una veu amiga em consolà i m’animà a no ser covard. Em va dir que, en aquell moment, centenars de persones pregaven per mi. No era mentida. Ho vaig saber més tard. M’animà a entrar en un grup de desintoxicació.

Al començament no tenia gaire fe, però a poc a poc la llum es va anar obrint camí davant meu. Vaig començar a llegir l’evangeli i, com més el llegia, més el meu cor em cremava dins meu.

Va arribar un moment que vaig decidir seguir Jesús més de prop. Llavors vaig entendre les seves paraules: Entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que condueix a la perdició, i són molts els que hi entren (Mt 7, 13).

Jo vaig ser d’aquells que entren per la porta estreta. Després Crist va convidar-me a seure a la seva taula.

Ara dono classes de religió en una escola cristiana i treballo amb un grup de joves de la parròquia.