Josep es trobà amb Déu en els ulls de Maria. Va saber així que era cert, que tenien raó els somriures dels amics. Però ella semblava transfigurada des que quedà embarassada. No deia res, no va dir-li res. Potser els que vindrien després en la història no entendrien aquest silenci. Però Maria sabia que no havia d’intervenir-hi; que la trobada entre Déu i Josep era tan misteriosa que fins i tot la seva paraula immaculada hauria fet a troços l’infinit.

Una angoixa mortal comprimí el seu cor. Sense entendre, la seva ànima havia entès. No sabia què, no sabia com, però d’una forma o d’altra, la salvació ja era a la porta. I aquesta porta —Déu semblava voler-ho així— havia de ser oberta pels homes.

Déu arribava, però volia rebre ajuda. Encara que Josep es considerava el més petit d’entre els servents, era conscient que havia de donar una paraula, sabia
que la resposta era també esperada. Malgrat això, tots els camins aparentaven tancats. El misteri havia de protegir-se, però com?

Anà a la sinagoga i escoltà: El Senyor mateix us donarà un senyal: la verge
que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà Emmanuel (Is 7, 14).

Havia de ser així. De la terra verge havia volgut crear Déu el primer home, d’una noia verge donaria a llum l’Home nou.

El seu encontre amb Maria no fou fàcil. Déu, que posa a prova els seus elegits, va voler posar Josep en un carreró sense sortida, demanant-li una sortida. I l’home just, enamorat de la Llei i de Maria, trobà una sortida d’amor: s’adormí. I fou, quan adormit com als antics patriarques, Déu li parlà en somnis.

Però fou tant distint! Un rostre, un rostre d’infant el cridava amb el seu propi nom: “Pare, no tinguis por de prendre la Mare: el fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant.” T’he escollit com a pare. Seràs pare a imatge i semblança de Déu, em posaràs el nom i forjaràs la meva ànima.

Josep es despertà i va fer el que l’àngel li havia manat: va prendre a casa la seva esposa.

Quan Josep, a la cova de Betlem, prengué en braços l’Infant Jesús, el seu cor el reconegué: sí, era aquell mateix dels somnis, era aquell que havia descobert en els ulls de Maria. El que mai va saber és que l’Infant no s’adonà de la seva arribada a la terra: quan mirà Josep, li semblà veure el rostre del Pare del cel.

ANTORCHA (CPN)