Va morir una anciana i fou portada pels àngels al tribunal. En examinar el seu historial, el jutge veié que aquella dona no havia fet cap acte de caritat en tota la vida, llevat un cop que havia donat una pastanaga a un pidolaire famolenc.

Tot i això, és tan gran el valor d’un senzill acte d’amor, que el jutge decretà que anés al cel. Al moment que ella l’agafava, sentí una corda invisible que la tibava cel amunt.

Un pidolaire que passava per allí s’arrapà a la punta del vestit de la dona i també fou endut. Una altra persona s’agafà al peu del pidolaire i fou igualment transportat. Aviat es formà una llarga fila de gent que eren arrossegats. I, per estrany que sembli, la dona no sentia el pes de tota aquella gentada que la seguien al dar rere. A més, com que ella tenia els ulls fixos en el cel, ni tan sols els veia.

Van anar pujant i pujant. Gairebé ja eren a les portes del cel, quan la dona mirà enrere per fer una darrera ullada a la terra que deixava, i aleshores s’adonà d’aquella gentada. Sentí fàstic i, fent un gest imperiós amb la mà, cridà plena d’orgull:

—Fora! Fora tothom! La pastanaga és meva! Amb aquell gest li relliscà la pastanaga... Tant ella com tots els que anaven al darrere, van caure a l’abisme.

ANTHONY DE MELLO