Un dia Júpiter baixà a la terra, convocà tots els animals, incloent-hi l’home, i els digué:

—Vull que visqueu contents i amb harmonia. Per tant, si algú té alguna queixa d’ell mateix, que me la digui ara i hi posaré remei.

Ningú no va dir res. Llavors Júpiter s’adreçà al mico:

—Tu, mico, estàs satisfet de tu mateix?

—No faltaria més! —va respondre—. Tinc quatre potes lleugeres i el meu tipet és l’enveja de tots. Comparat amb l’ós, tan matusser, sóc una meravella.

Els altres animals pensaven el mateix de l’ós i esperaven la seva reclamació, però va respondre:

—Jo em trobo valent, ben proporcionat, amb un deix senyorívol! Comparat amb l’elefant, que és un munt de carn, sóc un prodigi.

L’elefant prengué la paraula:

—Vaja!, doncs jo no em queixo pas! Em sento fort, sòlid, com el rei més poderós. És molt pitjor la balena, aquella massa de carn sense forma.

La balena no es queixà: es considerava millor que la girafa, llargaruda i desmanegada.

La girafa, en canvi, es trobava esvelta, alta i elegant, no com la formiga, insignificant i vulgar.

La formiga es veia una reina comparada amb el mosquit...

Així van anar passant tots, fins que arribà l’home. Aquest s’entretingué molta estona a exaltar les seves qualitats. Continuà després parlant dels defectes dels altres i se’n burlava de tots.

Júpiter, que havia estat en silenci tota l’estona, digué finalment:

—Us trobo molt satisfets de vosaltres mateixos.

Només una petita observació: veig que sempre poseu al davant els defectes dels altres i darrere, per no veure’ls, els vostres.