Hellen Keller, jove noia de 24 anys, obté el doctorat.

Aquesta notícia no hauria tingut cap repercussió ni avui la recordaríem, si no és una jove cega i sordmuda. La tenacitat i la capacitat d'esforç d'aquesta noia l'ha fet passar a la història amb nom propi i l'ha convertit en exemple no només per a aquelles que pateixen alguna mena de minusvalideses, sinó també per a qualsevol persona que s'ha d'enfrontar amb dificultats. Però si té mèrit aquesta dona jove, també ho té la seva professora: Ana Sullivan que havia dedicat tota la vida a treballar a ajudar persones amb greus deficiències.

Va començar a treballar amb Hellen quan era una nena de només cinc anys. Li va ensenyar a llegir utilitzant el sistema Braïle per a cecs, que consisteix a aprendre d'uns llibres especials que estan escrits en relleu, de manera que passant suaument el rovell dels dits, els invidents poden conèixer el que s'hi ha escrit. Li va ensenyar a parlar, amb paciència, esforç i tècniques adequades. Juntes van passar moltes hores de desànim i van sentir ganes d'abandonar els seus propòsits, però van continuar lluitant contra les dificultats.

Ana Sullivan, animada per la tenacitat i els èxits que aconseguia la seva alumna, també la va iniciar en el maneig de la màquina d'escriure, de manera que l'estudiant escrivia els seus propis treballs. Amb excessiva freqüència ens queixem dels esforços que hem de fer, sense pensar que hi ha moltes persones que per sobreviure han de fer esforços infinitament més grans als nostres. Aquell doctorat que aconseguís la noia cega i sordmuda és estímul per a l'esforç dels que de vegades ens desanimem davant de les més petites dificultats.