Era un canonge de Torí; un d'aquells bojos, al estil de Teresa de Calcuta, que s'entregava al més rebutjat de la terra: nens abandonats, malalts incurables, epilèptics, coixos, cancerosos, ancians abandonats...; i tenia per a ells una mirada, un somriure i un tros de pa. Va fundar una casa, quan ja tenia 45 anys, a Valdocco, un barri a les afores de Torí. La cridava "la petita casa de la Divina Providència".

Embolicar-se en aquell embolic era anar a la ruïna completa; però ell confiava en la Providència de Déu. Aquella casa era la Divina Providència de debò perquè allà es vivia al dia, s'acceptaven tots els malalts que arribaven, no hi havia més previsió que la idea fixa que Déu no descuida els seus ocellets. Aquella caseta petita va anar creixent, fins a fer-se enorme, i es va convertir en una empresa de caritat, la més important del nostre temps. I tot això sense un euro. Aquell era un miracle cada dia. Josep solia dir que el banc de la Providència no fa fallida; i que tant li dóna a Déu cuidar de 500 com de 5.000. Li semblava que ser previsor era una ofensa a Déu, que cuida dels pobres millor que nosaltres. Va morir esgotat, quan només tenia 56 anys.