Quan un infant és al ventre de la mare, s’hi troba de gust. No coneix cap altre univers. Naturalment, no sap per què li van sortint els ulls, els braços, les cames...
I arriba un dia que, de sobte, se li acaba el benestar. D’aquest fet nosaltres en diem naixement.

Però és un trauma per a ell. Fa un crit de terror. Aviat pren consciència que és un ésser viu. Meravellosament adaptat al nou món que l’acull. Ara entén la raó dels seus ulls, dels seus braços, de les seves cames. Tot, d’una manera irresistible, l’estava preparant per a la nova vida. I, per fi, pot mirar la seva mare amb els propis ulls, i pot descobrir el seu rostre.

Així és el nostre món, així és la vida. L’univers és com un gran ventre. Vastes entranyes on la humanitat va prenent, a poc a poc, forma humana. És natural que ens hi trobem com a la pròpia casa. Però estem plens de perplexitat. Sentim
com ens arrosseguen uns desigs de vida infinita, d’amor esbojarrat i de fraternitat absoluta, com si es tractés de peus i de cames inútils. I tot això envoltat
d’una intensa espera de felicitat.

Algun dia l’univers donarà a llum, per fi, la humanitat: d’això en direm mort. Farem un crit de dolor. Però Déu d’això en dirà un naixement. Amb llàgrimes de joia descobrirem que tot, absolutament tot el que formava part de la nostra
vida humana —els nostres amors humils, els nostres fracassos i les nostres afliccions—, tot haurà estat una meravellosa preparació per a aquesta vida
nova. Res no s’haurà perdut. I descobrirem el rostre de Déu, com un infant
el de la seva mare.

Aquest gran infantament ja ha començat. Crist ha experimentat els primers dolors. Ha matat la mort. D’això en diem Pasqua o Resurrecció, és a dir, el “pas” de la mort a la vida.

J. M. DE PONCHEVILLE